Fotografia Nocturna: Conceptes Generals

La natura ens ha dotat d’ una maquinària espectacular per ser capaços de sobreviure en el nostre medi: els ulls. Amb ells, l’ home ha pogut sobreviure en el seu entorn durant centenars de milers d’ anys. Els ulls frontals, característics dels depredadors, ens han permès triangular les distàncies i mesurar a la perfecció els nostres moviments. Ara bé, el problema apareix quan intentem utilitzar els nostres ulls en un entorn que no és el nostre. Els humans som animals diurns, i totes les activitats desenvolupades durant la nit en entorns naturals on la llum és baixa o nula, representen patir unes importants limitacions sensorials.
L’ astronomia no ha estat una ciència fàcil en aquest sentit. Durant molts segles, aquesta ciència s’ ha basat en la simple observació dels estels i dels planetes, analitzant els seus moviments i arribant a conclusions més o menys encertades en relació a la nostra posició en l ‘ Univers.
Podem dir que ens vam iniciar en aquesta ciència amb les eïnes menys adequades. Però eren les úniques de que disposavem.

Fins al segle XX no va ser possible aplicar la tecnologia a l’ astronomia. Fins aleshores, com a molt s’ havien desenvolupat aparells òptics que permetien captar més llum (telescopis) i veure més bé amb els ulls posats a l’ ocular del telescopi. Però no era un salt qualitatiu espectacular.
Per dir-ho d’ una forma entenedora: imaginem que tenim un salt d’ aigua, que brolla constantment. El nostre objectiu és analitzar aquesta aigua, la seva composició, el seu orígen i les seves qualitats. Per aconseguir-ho, tenim les nostres mans, on podem recollir fugaçment petites quantitats, i sabem que és humida, freda o calenta, que llisca i alguns detalls més. Però no som capaços d’ analitzar-la amb deteniment.
Per fi, inventem el cubell. Aquest ens permet capturar l’ aigua i acumular-la per tal de disposar-ne i poder analitzar-la amb calma, descobrint la seva composició i totes les seves peculiaritats.
En el nostre cas, l’ aigua seria la llum dels objectes celestes, i les mans serien els nostres ulls. Finalment, podem dir que el cubell és la càmera fotogràfica, o els aparells capaços d’ enregistrar les diferents llongituds d’ ona de la radiació electromagnètica.

En el cas dels astrònoms amateurs, com jo, el cubell és una càmera DSLR (càmera reflex digital, com les que fem servir per fer fotos de les vacances, etc) o bé una CCD refrigerada, específica per a l’ astrofotografia.

És a dir, el gran salt es va produïr quan els astrònoms van començar a acumular fotons en películes fotogràfiques i, especialment, quan s’ ha desenvolupat la fotografia digital.
Avui en dia som capaços d’ obtenir imatges impensables fa unes poques dècades. Disposem de programari capaç de reconèixer quina part del cel estem fotografiant, detectar objectes intrusos, augmentar la qualitat de les fotografies i disposar d’ eïnes de comparació en la línia temporal per veure com evoluciona l’ Univers. Senzillament brutal.

Jo vaig començar a fotografiar la Lluna amb poc més de 10 anys, demanant-li al meu pare que em deixés la seva Minolta de doble objectiu, que recolçava com podia sobre l’ ocular del meu petit telescopi de 6 cms de diàmetre. Es tractava de fotografia química. Si cometíes errors no ho sabíes fins al moment en que et revelaven el carret fotogràfic. No aprenies sobre la marxa… Havies de prendre notes de la configuració de diafragma i velocitat utilitzades a cada foto, i treballar amb películes d’ alta sensibilitat, com les Tri-X, que alguns laboratoris de l’ època no eren gaire hàbils tractant i ‘ espatllaven sovint. Era complexe i bastant frustrant. Però era el que hi havia aleshores!
Actualment, treballo amb una càmera digital que em permet grabar vídeos d’ una durada de pocs minuts, captant una part de la Lluna. Faig diversos vídeos fins a tenir la totalitat de la seva superfície capturada. Després acumul·lo els fotogrames del vídeo, descartant els més dolents respecte a la mitjana, i trec una sola imatge de cada un dels videos, que té moltíssima més qualitat que cada un dels fotogrames originals. Després ve la tasca de confeccionar un mosaic a partir de totes les fotos parcials. Finalment es fa el processat, que permet millorar el detall i el contrast de la fotografia. Un procés laboriós, però amb uns resultats que rès tenen a veure amb la fotografia química.

FOTOGRAFIA FETA ALS ANYS 70 AMB UNA MINOLTA DE DOBLE OBJECTIU I REFRACTOR DE 6 cms

FOTOGRAFIA ACTUAL, RESULTAT DE COMPOSICIÓ EN FORMA DE MOSAIC

Qualsevol persona pot fer avui en dia fotografies del cel. Sols cal una càmera digital, amb possibilitat de fer exposicions de diversos segons, i molta paciència.
Si tenim una càmera que té la possibilitat de fer llarga exposició (BULB) i acoblar-hi un disparador remot o un intervalòmetre, ja disposarem d’ un instrumental que ens permetrà iniciar-nos seriosament en la fotografia nocturna i astronòmica, i donar les primeres passes sense necessitat d’ un telescopi.

Aquí us explicaré com hem d’ iniciar-nos….

Comments are closed.